Déu va crear a partir del no-res? Entendre la creació a través de la teologia i la cosmologia
Introducció: el concepte de creació a partir del no-res
La idea que Déu va crear l’univers a partir del no-res és un concepte fascinant i complex que ha intrigat filòsofs i teòlegs durant segles. Però què vol dir realment? En aquest article, explorarem la doctrina de la creació ex nihilo (del no-res) i com la cosmologia moderna recolza aquesta idea teològica. També desglossarem el concepte utilitzant la comprensió d’Aristòtil de les causes, donant-nos una perspectiva més clara del que significa per a Déu crear tot, inclòs el temps i l’espai, del no-res.
Les causes d’Aristòtil i la comprensió del paper de Déu com a creador
Per entendre el concepte de Déu creant a partir del no-res, ajuda a revisar la diferenciació d’Aristòtil entre tipus de causes. Aristòtil va dividir les causes en dos tipus principals rellevants per a la creació: les causes eficients i les causes materials. La causa eficient és allò que fa existir alguna cosa: allò que fa que l’efecte sigui, mentre que la causa material és la substància o material a partir del qual està feta alguna cosa.
Segons la doctrina de la creació, Déu és la causa eficient de tot allò que existeix fora d’ell mateix. En altres paraules, Déu és responsable de portar totes les coses a l’existència. Tanmateix, en el cas de la creació, no hi ha cap causa material. A diferència d’un escultor que utilitza el marbre per crear una estàtua, Déu no va utilitzar cap material preexistent per crear l’univers. Va crear tot, inclosa tota la matèria i l’energia, del no-res.
El paper de la cosmologia: la ciència i l’inici de l’univers
Si bé la idea de la creació a partir del no-res era tradicionalment una doctrina teològica, la cosmologia moderna ha recolzat sorprenentment aquesta visió. Segons l’últim pensament en cosmologia astrofísica, l’univers té un punt de partida definit en el temps. Quan rastregem l’univers fins als seus orígens, trobem que l’espai es redueix i finalment arriba a un límit abans del qual no existia res. Això suggereix que el temps i l’espai en si són finits i van tenir un començament.
Aquesta comprensió científica s’alinea notablement bé amb la doctrina teològica de la creació. La idea que hi ha un “límit” al temps i a l’espai confirma la noció que l’univers no sempre va existir. Si el temps i l’espai van tenir un començament, implica que alguna cosa fora de l’univers el va portar a l’existència, quelcom no lligat pel temps i l’espai. Per als creients, aquest “alguna cosa” és Déu, que va portar l’univers a l’existència sense utilitzar cap material preexistent.
Creació a partir del no-res: negada pels pensadors antics però confirmada per la ciència
És interessant observar que la idea de la creació a partir del no-res no sempre va ser àmpliament acceptada. De fet, la filosofia grega antiga, especialment pensadors com Plató i Aristòtil, va rebutjar la idea que alguna cosa pogués venir del no-res. Creien que l’univers sempre havia existit d’alguna forma i que Déu o els déus simplement donaven forma a la matèria preexistent. Aquest punt de vista també el sostenien els materialistes i idealistes de la Il·lustració, que sostenien que l’univers era etern i increat.
Tanmateix, els dramàtics avenços de la ciència del segle XX han provocat un canvi de perspectiva. Els cosmòlegs ara argumenten que l’univers sí que va tenir un començament. El descobriment de la teoria del Big Bang, on es creu que l’univers es va originar a partir d’un únic punt d’energia extremadament densa i calenta, dóna suport a la idea que l’espai, el temps i la matèria van sorgir en un moment concret. Aquesta confirmació científica dóna credibilitat a la doctrina teològica de la creació ex nihilo, reforçant la creença que Déu va crear l’univers del no-res.
Com crea Déu a partir del no-res?
Una de les preguntes centrals en aquesta discussió és: com Déu crea alguna cosa a partir del no-res? Si la creació requereix una causa eficient però no una causa material, com pot Déu fer que una cosa sorgeixi sense cap substància amb la qual treballar?
La resposta rau en la naturalesa de l’omnipotencia de Déu. Segons el teisme clàssic, Déu és totpoderós i no està subjecte a les limitacions del món físic. Si bé els humans necessiten material per construir o crear alguna cosa, Déu, com a ésser infinit i autosuficient, no ho fa. Té el poder de voler que les coses surtin a l’existència simplement amb la seva paraula. Això vol dir que el mateix acte de creació és una demostració de la sobirania absoluta de Déu sobre tota la realitat.
L’emocionant intersecció de la teologia i la ciència
El que fa que la doctrina de la creació del no-res sigui encara més fascinant és com s’alinea amb els descobriments científics moderns. La confirmació que l’univers va tenir un inici definitiu en el temps no només dóna suport a les opinions religioses sinó que també ofereix un rar moment d’acord entre ciència i teologia.
Aquesta connexió entre els dos camps obre la porta a discussions més profundes. Si l’univers tingués un començament, què diu això sobre la causa d’aquest començament? Per als teòlegs, la resposta és clara: Déu és la causa eficient de l’existència de l’univers. Per als científics, la resposta podria ser menys definitiva, però l’evidència encara apunta a la idea que l’univers no sempre ha existit i ha tingut un punt de partida específic. Aquesta convergència de pensament convida a una exploració més profunda de la relació entre fe i raó.
La importància de la creació en la teologia cristiana
La doctrina de la creació a partir del no-res és fonamental en la teologia cristiana perquè emfatitza el poder i la independència absoluts de Déu. Si Déu va crear l’univers del no-res, aleshores res de la creació és igual o independent d’ell. Aquesta visió reforça la idea de Déu com a font última de totes les coses, l’únic ésser que existeix sense cap influència o necessitat externa.
També destaca la relació entre Déu i la seva creació. Si l’univers va néixer només per la voluntat de Déu, vol dir que la creació és un acte amb propòsit. Déu no va crear per necessitat o perquè li faltava alguna cosa. Més aviat, va triar crear el món, i tot el que hi havia, per la seva pròpia voluntat i amor.
Conclusió: reflexionant sobre la creació i la ciència moderna
La idea que Déu va crear l’univers a partir del no-res ha estat durant molt de temps una pedra angular de la teologia cristiana. Si bé els filòsofs antics i els pensadors de la Il·lustració van negar aquesta possibilitat, la ciència moderna ha proporcionat proves poderoses que l’univers va tenir un començament. En entendre la distinció d’Aristòtil entre causes eficients i materials, podem entendre millor com Déu ho va portar tot a l’existència sense utilitzar cap material preexistent.
Aquesta convergència entre la teologia i la ciència és alhora emocionant i estimulant. No només aprofundeix en la nostra comprensió de la creació, sinó que també ens convida a reflexionar sobre la naturalesa de la realitat i el paper de Déu a l’hora de fer-ho tot.
Vaig trobar aquesta exploració profundament inspiradora. Si voleu aprofundir en aquest tema, consulteu la discussió completa a YouTube aquí.