Introducció: Entendre Déu i el temps

La relació entre Déu i el temps ha fascinat teòlegs i filòsofs durant segles. Existeix Déu fora del temps, o està lligat per ell? Aquesta pregunta no és només una qüestió de curiositat teològica, sinó que afecta el cor de com entenem la naturalesa de Déu. En aquest article, explorarem la fascinant visió que Déu era atemporal abans de la creació, però es va convertir en temporal un cop va portar l’univers a l’existència. Aquesta perspectiva ofereix nous coneixements sobre la naturalesa de Déu i els misteris metafísics que envolten el temps mateix.

La intemporalitat de Déu abans de la creació

La visió tradicional de Déu en el teisme clàssic sosté que Ell és atemporal, que existeix fora de les limitacions del temps. En aquest marc, Déu existeix sense principi ni final, més enllà del flux temporal que experimentem. Abans que comencés l’univers, Déu existia en un estat completament sense temps: una existència eterna i invariable. Aquest estat atemporal suggereix que Déu no va experimentar una seqüència d’esdeveniments o el pas dels moments com nosaltres.
Tanmateix, en el moment en què Déu va decidir crear l’univers, les coses van canviar. L’acte de creació va introduir el temps. Déu, que havia existit atemporal, va entrar en relació amb el temps. Aquesta perspectiva ajuda a resoldre una qüestió teològica complexa: com podria interactuar un Déu atemporal amb una creació temporal? La resposta rau en la idea que Déu passa de l’atemporal a la temporalitat amb l’acte de creació.

La transició de l’atemporal a la temporalitat

Un dels aspectes més intrigants d’aquesta visió és la idea d’una transició. Abans que l’univers va néixer, Déu existia sense temps, però des del moment de la creació, va entrar en el temps. Aquest canvi significa que mentre Déu era atemporal abans de la creació, es va fer temporal des del moment en què va començar l’univers. En altres paraules, Déu ara experimenta el pas del temps, igual que nosaltres.
Els teòlegs sovint es pregunten si aquesta transició és reversible: podria Déu tornar a un estat atemporal? Molts argumenten que un cop Déu entra en el temps, esdevé irreversible. El temps, un cop creat, no deixa d’existir. Des del punt de vista metafísic, el temps va començar en la creació, però continuarà indefinidament, encara que l’univers s’acabés. Així, la relació de Déu amb el temps sembla ser un aspecte permanent de la seva naturalesa una vegada que interactua amb la seva creació.

El repte d’entendre la creació atemporal

El concepte d’inici del temps presenta un repte filosòfic important. Com podria començar el temps, que implica una seqüència de moments, si no hi hagués temps abans? Aquesta pregunta sembla paradoxal perquè implica intentar descriure un “abans” quan no hi havia temps. Tanmateix, la clau rau en entendre que el temps va començar en un punt específic, el que podríem anomenar “T és igual a zero”. Abans d’aquest moment, el temps no existia, i no hi havia esdeveniments ni moments previs a la creació.
En aquest estat atemporal, Déu existia en una condició invariable. No va decidir crear d’una manera que implicava un procés temporal de pensament o elecció, ja que no hi havia temps per a aquests processos. En canvi, la decisió de crear va ser un acte etern i atemporal que va donar lloc a l’existència del temps. Tan bon punt l’univers va sorgir, va començar el temps i, amb ell, Déu va entrar en un nou mode d’existència, que implicava la temporalitat.

La tensió entre el coneixement atemporal i la creació temporal

Una qüestió important que sorgeix d’aquesta discussió és com Déu, existint atemporalment, podria conèixer o planificar un món temporal. Si Déu és omniscient, deu haver sabut que el temps i l’univers existirien. Tanmateix, aquest coneixement no pot implicar conceptes temporals com “abans” o “després” quan s’aplica a Déu en el seu estat atemporal.
Els filòsofs suggereixen que el coneixement de Déu sobre la creació era sense tensió. En altres paraules, ell sabia eternament que l’univers existiria, però aquest coneixement no depenia del temps. Déu sabia intemporalment que el temps començaria, però el seu coneixement no implicava esperar el moment de la creació. Un cop va començar el temps, el coneixement de Déu es va adaptar a aquest nou marc temporal, permetent-li interactuar amb el món de maneres limitades en el temps.

Per què estudiar la relació de Déu amb el temps?

Potser us preguntareu per què és important estudiar la relació entre Déu i el temps. Teològicament, entendre com Déu es relaciona amb el temps ajuda a aclarir doctrines clau, com ara la creació, la naturalesa del coneixement diví i fins i tot l’encarnació. Per exemple, com podria un Déu atemporal encarnar-se en la persona de Jesucrist, entrant a la història de la humanitat? Aquest esdeveniment implica que Déu experimenta el temps, almenys des del punt de la creació en endavant.
Filosòficament, l’estudi de Déu i el temps sondeja la naturalesa mateixa del temps mateix. El temps és una il·lusió? O és una part real i objectiva de la realitat? Molts filòsofs, com William Lane Craig, creuen que el temps és real i que les diferències entre passat, present i futur són objectives. Els esdeveniments realment sorgeixen i desapareixen, la qual cosa fa que la interacció de Déu amb el món temporal sigui encara més significativa.

L’atemporalitat i l’experiència humana de Déu

Tot i que Déu ara pot arribar al temps, els humans continuen sent criatures temporals. La nostra experiència del temps implica canvi, creixement i progressió. L’esperança de la vida eterna en moltes tradicions religioses sovint s’entén malament com una promesa d’existència atemporal. Tanmateix, en la creença judeocristiana, la vida eterna no és una existència estàtica i congelada. En canvi, és una experiència dinàmica i eterna on continuem vivint i creixent, encara que en un estat perfeccionat.
Aquesta distinció entre atemporalitat i eternitat és crucial. La vida eterna no vol dir escapar del temps sinó viure per sempre en el temps, en harmonia amb Déu. Entendre la relació de Déu amb el temps ens ajuda a apreciar aquesta idea de la vida eterna com una experiència continuada i satisfactòria en lloc d’un estat atemporal i immutable.

Conclusió: l’exploració contínua de Déu i el temps

La relació entre Déu i el temps segueix sent un dels temes més fascinants i desafiants de la teologia filosòfica. La idea que Déu era atemporal abans de la creació, però esdevingué temporal després ofereix una manera única de conciliar la naturalesa eterna de Déu amb la seva interacció amb el món. Tot i que aquesta perspectiva potser no ha guanyat l’acceptació universal, continua provocant una reflexió i una discussió profunda entre estudiosos i creients per igual.
He trobat que aquesta exploració és profundament inspiradora i intel·lectualment estimulant, i us animo a explorar aquestes idees més endavant. Si esteu interessats a aprofundir en la relació entre Déu i el temps, podeu veure aquest [vídeo a YouTube](https://www.youtube.com/watch?v=-t4utnRAqkA) per obtenir més informació.