Introducció: què significa la creació a partir del no-res?

En el diàleg entre teologia i cosmologia, una de les preguntes més fonamentals i intrigants és: Déu ho va crear tot del no-res? La idea que l'univers, l'espai, el temps i tot el que hi ha dins va ser creat per Déu sense cap material preexistent és fonamental per a moltes creences religioses. Però, com es manté aquesta idea quan es veu a través de la lent de la ciència moderna?
Aquest article explora el concepte de creació a partir del no-res, sovint referit pels teòlegs com "creatio ex nihilo". En comparar les perspectives teològiques amb les teories científiques sobre els orígens de l'univers, pretenem entendre com aquestes disciplines aparentment diferents poden unir-se per explicar els orígens de tot.

Fonaments teològics de la creació a partir del no-res

Per copsar la idea teològica de la creació des del no-res, és útil començar amb la distinció d'Aristòtil entre dos tipus de causes: les eficients i les materials. Una causa eficient és l'agent que fa existir alguna cosa, mentre que una causa material és la substància a partir de la qual es fa alguna cosa. Per exemple, Miquel Àngel és la causa eficient de l'estàtua de David, mentre que el marbre és la seva causa material.
En termes teològics, Déu s'entén com la causa eficient de l'univers. Ho va fer tot, però sense una causa material. No hi havia "coses" preexistents que Déu va donar forma al món. Aquesta idea s'oposa directament al dualisme metafísic, que postula que tant Déu com algun material etern han existit sempre junts. En canvi, la doctrina de la creació a partir del no-res afirma que només Déu va existir, i Ell va crear tota la resta del no-res.

La cosmologia i el Big Bang: un punt de trobada?

A mesura que s'ha desenvolupat la cosmologia, molts científics han explorat teories sobre l'inici de l'univers, sent el Big Bang el model més acceptat. Segons aquesta teoria, l'univers es va expandir des d'un estat extremadament dens i calent, marcant l'inici de l'espai i el temps tal com els coneixem. Aquesta descripció sembla donar suport a l'afirmació teològica que l'univers va tenir un començament definit, un moment en què tot va néixer.
Per als creients en la creació a partir del no-res, el Big Bang s'alinea amb la seva visió que Déu va fer que l'univers existeixi en un moment específic del temps. Aquest punt de creació sovint es descriu com una singularitat, un moment en què l'espai, el temps i la matèria es van comprimir en un únic punt abans d'expandir-se cap a l'exterior. Des d'una perspectiva teològica, aquesta singularitat inicial va ser creada per Déu, sense necessitat de cap causa material.

El debat històric: l'univers etern contra la creació

Durant segles, la idea d'un univers etern, un que sempre ha existit sense principi, va ser àmpliament acceptada per molts filòsofs, especialment en el pensament grec antic. Plató i Aristòtil, per exemple, creien que l'univers era etern i increat. Aquesta noció contrastava amb la visió judeocristiana d'un univers creat.
Durant el segle XX, la teoria del Big Bang va desafiar l'antiga creença en un univers etern. El descobriment que l'univers va tenir un inici definitiu va sorprendre a molts, ja que s'alineava més amb les perspectives religioses que amb les opinions científiques predominants de l'època. Com a resultat, molts cosmòlegs van començar a explorar models alternatius per evitar la conclusió que l'univers tenia un inici.

Intents d'evitar un començament

Al llarg dels anys, s'han proposat diversos models cosmològics per desafiar la idea d'un univers amb un inici definit. Aquests inclouen el model d'estat estacionari, les teories de l'univers oscil·lant i les hipòtesis del multivers. Alguns d'aquests models suggereixen que l'univers pateix cicles d'expansió i contracció, mentre que d'altres proposen una sèrie infinita d'universos existents junts.
Tanmateix, cadascun d'aquests intents s'ha enfrontat a reptes importants. Molts dels models alternatius han estat falsificats per dades o han demostrat ser matemàticament inconsistents. Un dels avenços més notables va arribar el 2003 quan els cosmòlegs Arvind Borde, Alan Guth i Alexander Vilenkin van demostrar que fins i tot models cosmològics com els basats en la teoria de cordes o en dimensions superiors no es poden estendre infinitament al passat. El seu treball va concloure que fins i tot si hi ha múltiples universos o dimensions superiors, encara hi ha d'haver un límit passat: un punt on va començar l'univers.

Creació a partir del no-res: una victòria teològica?

Per a aquells que creuen en la doctrina de la creació des del no-res, la cosmologia moderna ofereix un fort suport. La idea que l'univers va tenir un començament definit s'alinea amb el concepte bíblic de creació. Això marca un canvi significatiu respecte als segles anteriors, quan la idea d'un univers etern era més dominant.
Tanmateix, no tots els teòlegs coincideixen en la importància de la creació des del no-res. Alguns argumenten que és possible creure en Déu com a sostenidor d'un univers etern sense necessitat d'un moment definitiu de creació. Aquests teòlegs suggereixen que la relació de Déu amb l'univers podria implicar mantenir-lo eternament, en lloc de portar-lo a l'existència en un moment específic del temps. Tot i que aquesta visió és menys comuna, reflecteix la diversitat de pensament dins de la teologia.

Teories cosmològiques: són compatibles amb Déu?

Molts cosmòlegs, tot i que reconeixen l'evidència d'un començament, ofereixen explicacions alternatives que no impliquen una causa divina. Alguns suggereixen que l'origen de l'univers es podria explicar només per lleis de la física, sense necessitat de Déu. Per exemple, certes teories proposen que les fluctuacions quàntiques o l'escuma còsmica podrien haver fet que l'univers aparegués espontàniament.
Altres suggereixen que l'univers pot formar part d'un multivers més gran, on es creen infinitat d'univers en un procés continu. Des d'aquesta visió, l'inici del nostre univers podria ser només un esdeveniment en una sèrie interminable, sense necessitat d'un creador diví.
No obstant això, com assenyala William Lane Craig, aquests models encara s'enfronten al problema d'explicar la causa última. Fins i tot si la mecànica quàntica o les teories del multivers ofereixen explicacions per a la creació del nostre univers, no eliminen la necessitat d'una causa transcendent per explicar l'existència de tot el sistema en si.

Conclusió: teologia i ciència en diàleg

La qüestió de si Déu ho va crear tot a partir del no-res continua sent un tema de debat vibrant, no només dins dels cercles teològics sinó també en l'àmbit de la ciència. Tot i que els cosmòlegs poden oferir teories alternatives, l'evidència d'un univers amb un començament segueix sent convincent, proporcionant un argument fort per a la creació a partir del no-res.
Per als creients, aquesta alineació entre la teologia i la cosmologia moderna és alhora emocionant i afirmativa. Mostra que lluny de ser incompatibles, la ciència i la religió es poden informar mútuament, donant lloc a una comprensió més profunda dels orígens del nostre univers.
Vaig trobar aquesta exploració de la creació des del no-res profundament fascinant i reflex de les meves pròpies experiències. Per a aquells que estiguin interessats a aprendre més sobre aquestes idees, us recomano que vegeu aquesta discussió que provoca reflexions a YouTube. El podeu trobar [aquí](https://www.youtube.com/watch?v=GsSVLSDfLyY).